ASSIGNATURA PENDENT

gran-carbassa.JPGSempre es pot pensar que som uns pesats. Sempre estem demanant el mateix, que la fibromiàlgia , el síndrome de fatiga crònica i les sensibil·litats químiques múltiples siguin malalties reconegudes i conegudes per la societat civil i les administracions.  

Som incòmodes, molestem, però és que les administracions, i el govern al capdavant, tenen una veritable assignatura pendent amb relació a l’atenció a aquests malalts.  

No es tracta solament de cercar solucions personalitzades, per aquells malalts que tenen recursos  i capacitat per adreçar-se a les institucions. En paraules d’un bon amic, ens fa patir  més la gent que no tenen recursos, ni per a seguir ni per a poder reclamar els seus drets… No en saben i ningú no els escolta ni els atén. La majoria de les que no tenen recursos reben un diagnòstic de FM i al carrer… 

Perquè el govern no llença una campanya divulgativa, informa del treball de suport que poden fer les associacions de malalts, i ajuda a assolir l’empatia social que tant troben a faltar els malalts? 

Es una situació totalment injusta. Es una mena de barrera que hi ha entre qui sap on adreçar-se i en conseqüència es candidat a una bona atenció, i la persona que se sent perduda, ningunejada…sola.  

Recentment a Madrid ha tingut lloc una concentració de persones malaltes, reclamant que les entenguin i que les atenguin.  Com es possible que faci falta que persones malaltes s’hagin de desplaçar i fer un munt de kilòmetres, per fer veure que necessiten atenció?.

És que es tracta de malalties que poden ser altament invalidants.  Estic segur que en aquesta concentració hi havia persones que devien suportar dolor i fatiga. Això es fàcil de dir, però certament ha de ser molt difícil de suportar. 

Que els malalts s’hagin d’esforçar per donar a conèixer la seva malaltia no es tolerable. És l’assignatura  pendent del nostre govern. Cal mobilitzar recursos per ajudar aquestes persones sense recursos, cal fer campanyes divulgatives per no afegir al patiment per el dolor i el esgotament, el sentiment de estar sol, de no ésser entès… 

No ens cansarem de lluitar per salvar aquetes barreres, serem presents a les reunions de la comissió de seguiment de la Resolució 203/VIII, plantejarem aquesta necessària acció de divulgació… 

Si haguéssim de qualificar el govern en el que fa a l’atenció als malalts i  dur a terme actuacions per assolir aquesta empatia social diríem que tenen una assignatura pendent…els donem carbasses ben grosses!!!

One response to “ASSIGNATURA PENDENT

  1. Una gran carbassa els hem de donar, Jordi. Com dius tú, no ni ha dret. Quan s’adonaràn de la tortura que ens estan fent passar???.
    Sort que hi ha persones com tu i segurament unes quantes més, que ens enteneu i lluiteu per nosaltres.
    No se si n’hi ha prou dient-vos GRÀCIES!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s